La remor del Mavi Màrmara

Acabat de tornar de Turquia, vaig publicar al mateix temps que les fotografies de la visita al Mavi Marmara, aquest article a Full Quatre en record dels activistes, on he inclòs una xicoteta reflexió sobre l'ús de l'etiqueta d' 'antisemita' que alguns fan servir gratuïtament contra aquells que denuncien les atrocitats del govern d'Israel. En aquest enllaç podeu trobar la versió en castellà (VERSIÓN EN CASTELLANO). 

La remor del Mavi Màrmara

Escrit per  Miquel Ramosdivendres, 01 juny 2012 

Ancorat en un moll apartat del centre d'Istambul, i envoltat de grans edificis abandonats, grisos i trencats, hi descansa el Mavi Marmara. Velles grúes oxidades i finestres escletxades fan d'aquell lloc un espai fantasmal on l'únic color viu és el blanc que desprén el vaixell. Un marc sinistre però que alberga un enorme símbol d'esperança, que et fa mantenir la fe en la solidaritat i en el necessari inconformisme.

Després de diversos tràmits i gràcies a l'amabilitat d'alguns dels responsables d'aquella acció memorable,vaig poder visitar fa un parell de dies el Mavi Marmara, el vaixell que va portar activistes de tot el món a aigües internacionals del mediterrani rumb a Gaza amb la única intenció de denunciar el bloqueig de l'estat d'Israel contra la població palestina i portar-hi ajut humanitari. Un gest que va costar-li la vida a nou persones, nou solidaris, alguns d'ells periodistes, que van decidir fer història, i que van ser protagonistes d'un dels episodis més ignominiosos de la política de l'estat d'Israel i de l'acció de qualsevol exèrcit.

Una estranya sensació t'invaeix el cos quan creues la passarel·la que uneix el moll amb la nau. Se't talla la respiració durant els escassos metres que camines fins endinsar-te en aquella enorme ferralla que un dia anava carregada de coratge, i on encara es respira la remor de la solidaritat. La nau va convertir en el símbol de la lluita desigual de persones contra exèrcits, de la voluntat contra les bales, de la solidaritat contra la violència. Un escenari ara desert, on cada racó guarda un pedaç d'història, on hom es podia imaginar qualsevol de les escenes que el periodista i documentalista valencià David Segarra va mostrar al món amb el seu magnífic documental Foc sobre el Marmara, un genial testimoni dels esdeveniments que es van produir ara fa just dos anys abord d'aquell vaixell, amb imatges rescatades de l'assalt i de l'assassinat dels activistes.

Més enllà de l'anàlisi del conflicte entre l'Estat d'Israel i el poble palestí, necessari evidentment per entendre el motor d'aquesta particular història, hi ha el particular esdeveniment que es va viure abord del vaixell, i que acabaria desembarcant a tot el món, posant en evidència la violència d'un estat contra activiestes i periodistes. Va semblar que el Mavi Marmara havia arribat a totes bandes, que havia atracat fins i tot a ciutats sense port, i tot gràcies a la determinació dels seus tripulants i a la torpesa del govern d'Israel que va ordenar la massacre. Ciutadans anònims arreu del món es van alçar contra l'acció militar (també a València), i van demanar els seus governs una condemna sense mitges tintes d'aquell atac a la solidaritat i a la llibertat de premsa. Els soldats van segrestar en aigües internacionals als centenars d'activistes de la Flotilla, els van requisar i van destruir tot el material audiovisual i els van conduir a una presó israeliana.

Opinar sobre el govern d'Israel pot costar-te l'etiqueta d'antisemita. És sense dubte una estratègia per evitar qualsevol crítica. Una mena de figura retòrica perversa que se sustenta en un deplorable prejudici com és l'antisemitisme, un terme que corre el risc de perdre el seu vertader significat pel mal ús que alguns en fan. La estratègia d'alguns defensors a ultrança de la política d'Israel és senzilla: fer víctima a tot jueu de qualsevol atac a l'estat d'Israel. Com si dins d'aquell estat no hi hagués crítics, o com si fora, cap jueu, dissentira de la política d'aquell país. Segons alguns, algunes crítiques contra les polítiques de l'estat d'Israel amaguen cert antisemitisme, certa negació del dret d'aquest estat a existir. Com si la manera de construir aquest estat hagués de ser ignorada, justificant així qualsevol mètode, qualsevol política. Ni els seus pròpis ciutadans es lliuren de l'etiqueta quan deixen anar determinada crítica.

No es pot negar que l'antisemitisme existeix, però cal fer justícia i saber distingir entre l'atac a algú pel fet de ser el que és, i la crítica a una institució o a alguna persona per allò que fa, independentment la la seua confessió religiosa o de la seua ideologia. Curiosament, una de les persones que va voler endinsar-se en l'ús d'aquests termes i en la eucació de la pròpia societat israeliana fou un jueu de Tel Aviv, el documentalista Yoav Shamir, que ja fou acusat d'antisemita arran el seu anterior documental,Checkpoint (2003) que retratava la cruel quotidianitat dels punts de control que han de travessar cada dia els palestins per creuar la seua pròpia terra. El seu polèmic documental, Defamation (2009) qüestiona precisament la manipulació del terme, i posa el dit a la llaga, retratant les incongruències d'aquest etiquetatge.

Shamir no és l'únic jueu israelià que ha estat titllat d'antisemita per les seues crítiques a la política d'Israel. Com tampoc és l'únic ciutadà d'aquell estat que critica durament la seua política. Milers de ciutadans no aproven que en el seu nom, l'estat cometa crims contra la humanitat o que aplique polítiques racistes ni mesures excepcionals contra la població palestina. També comptem amb l'exemple de joves que han fet el servei militar (obligatòri per homes i dones) als territoris ocupats, i que han contemplat humiliacions i salvatjades que els han portat a crear una organització per denunciar-ho. Són els ex soldats de Breaking The Silence, que tenen abundants vídeos a la xarxa d'antics soldats que donen els seus testimonis sobre els abusos comesos contra la població palestina.

Altre dels arguments més esgrimits pels defensors de les polítiques de l'estat d'Israel és que aquest és un estat democràtic, i que aquestes crítiques no es llancen mai contra altres països de la zona, amb dèficits democràtics evidents. La qualitat d'una democràcia però, no es mesura només perquè hi haja eleccions ni perquè s'admeta l'oposició política, sinó que hi ha altres factors que haurien de tenir-se també en compte, com el respecte als drets humans, les polítiques d'igualtat o certes pràctiques internes. I així com es denuncia la política israeliana, es denuncia la saudita, la egípcia, la jordana, la turca, i tantes com faça falta, sense que aquesta siga un atac a la seua població. De nou la retòrica perversa, com si els polítics fóren el poble, com si les seues decissions fóren la voluntat ja no de tots els ciutadans, sinó de qualsevol que confesse la religió o la identitat declarada oficial en aquest estat.

Aquest recurs però, és també utilitzat per alguns que diuen defensar la causa palestina, fent responsables els ciutadans d'Israel, i inclús tot jueu, de les atrocitats comeses per l'exèrcit d'aquell estat o pels seus polítics. Els valencians ho sabem ben bé, quan tenim un govern plagat de corrupteles des de fa anys, i no ens agrada que ens posen a tots i a totes al mateix sac. Al Mavi Marmara també hi havia jueus. Fins i tot hi anava en la segona flotilla (que pretenia salpar l'any passat des de Grècia i que finalment fou boicotejada pel govern grec) Hedy Epstein, supervivent de l'Holocaust i activista dels drets humans.

El conflicte, evidentment, és molt més complexe, i la millor forma de conèixer-lo és anant-hi i parlant amb la gent. Ni és un conflicte religiós ni hi ha dos bàndols lluitant en igualtat de condicions. Ni s'enfronta tota una població contra tota una altra. Com sempre, els governs van a la seua, vetllant pels seus interessos, mentre la població queda atrapada enmig. Però sempre hi ha ponts que uneixen ambdues vores, o vaixells que travessen fronteres. És per això que hui, senzillament, mentre el documental David Segarra es projecta per fi a Gaza en el segón aniversari de l'assalt a la flotilla, toca recordar els nou activistes assassinats per voler portar un bocí d'esperança a l'assetjada ciutat de l'altre extrem del mediterrani, i a tota la tripulació que va fer història amb només un gest de solidaritat. Gràcies.