Miquel Ramos: “Vox està aconseguint desplaçar el centre polític cap a la dreta”

Seguir el fil de la ultradreta a l’Estat Espanyol durant les últimes dècades no és una tasca fàcil. Miquel Ramos (València, 1979), periodista, activista i músic del grup Obrint Pas, es va especialitzar en investigar els moviments de l’extrema dreta quan encara no estaven als titulars del mass media. És coautor del projecte crimenesdeodio.info i col·labora amb diferents mitjans estatals i internacionals. Quedem amb ell per parlar sobre Vox i el seu recent èxit, de l’extrema dreta —que sempre ha estat present al País Valencià— i les seues diferents identitats. Hui, al nostre Mirall, descobrim l’articulació de la ultradreta valenciana.

Entrevista d'IRENE BELTRAN CORTÉSa la Revista Mirall 21 DE DESEMBRE DE 2018

Què és Vox i què és Vox València?

Vox és un projecte polític que porta 4 anys en marxa i que no és estrictament valencià. És un projecte a nivell estatal que comença a tindre una projecció mediàtica i pública l’últim any, gràcies d’una banda als mitjans de comunicació. A València ho porta José María Llanos i tota la publicitat que ha tingut el partit ha fet que molta gent de la dreta s’acoste.

És Vox la mateixa ultradreta que campa des de fa dècades pel País Valencià?

No és el mateix Vox que España 2000, té punts en comú però també té moltes diferències. No tota l’extrema dreta és igual, de la mateixa manera que tota l’esquerra no és igual. Vox és un partit neoliberal i ultraconservador amb tics de l’integrisme catòlic, del revisionisme de la memòria històrica… Vox no és una extrema dreta neofeixista, és un recanvi de l’ala dura del PP: ultraconservadora, homòfoba, masclista, xenòfoba… Pensem que ve de les FAES: la vinculació amb Aznar i el PP és evident.

Quin efecte ha tingut Vox en la ultradreta que sempre ha existit al País Valencià?

La ultradreta fins ara estava captada majoritàriament pel PP, després dels continus fracassos d’altres opcions polítiques de marcat caràcter regionalista i anticatalanista com Coalición Valenciana. La gent que simpatitzava amb estes idees estava òrfena, perquè són productes molt residuals, i s’hi ha acostat. Alguns d’estos partits han vist en Vox una competència i altres una oportunitat per canalitzar els seus projectes.

Pel que fa a l’extrema dreta convencional, era España 2000 qui fins ara tenia la patent de reunir l’extrema dreta espanyolista, a imatge i semblança de l’extrema dreta europea i estatal. España 2000 va arribar a aconseguir 4 regidors al País Valencià, però en va perdre 3 les últimes eleccions i ara només li’n queda un a Silla.  Veu en Vox un perill per al seu projecte, perquè s’està  emportant molt del seu potencial militant i  votant. A més, probablement la imatge de Vox convenç més. Esta competència s’està traduint en un atac d’Espanya 2000 cap a Vox, tant a les xarxes socials, com en pintades que s’han fet a Castelló que assenyalen a Vox com una còpia del PP.

Es tracta d’una competència molt gran per a un projecte que porta 15 anys tractant de fer-se un lloc a la política del País Valencià. Tot i això, l’organització continua molt activa sobretot des de fa un any. Està dedicant-se a fer campanyes i actes molt provocadors com els boicots a Dani Mateo i a Mongòlia o l’assetjament a Mònica Oltra. Fan este tipus d’activitats que són molt visibles i provoquen una reacció i això els fa publicitat. Estan jugant a la carta de la provocació. En eixa competència Vox no els segueix el joc, però España 2000 està molt preocupada pel que pot significar la presència de Vox i com li pot arrabassar l’hegemonia en l’àmbit de l’extrema dreta.

I en el blaverisme?

Dins del blaverisme, Juan Garcia Sentandreu (històric dels Grups d’Acció Valencianista i agitador anticatalanista) ha intentat fer la seua pròpia carrera a Vox, però al marge de l’organisme. S’ha creat una situació esperpèntica perquè donava a entendre que era el cap de Vox València però simplement s’havia afiliat i havia portat amb ell alguns dels seus seguidors, sense que el partit li haguera promès cap càrrec. Vox està recollint gent del sector blaver anticatalanista, de la dreta radical i de la gent descontenta del PP i de Ciudadanos. És un fenomen nou, amb una manera molt peculiar de comunicar i això ha fragmentat la dreta.

Quina conseqüència pot tenir la fragmentació de l’extrema dreta?

L’aparició de Vox és la conseqüència de la fragmentació de l’extrema dreta. Si haguera existit un partit fort d’extrema dreta hauria aconseguit traure rèdit polític, perquè electorat hi ha. La gent d’extrema dreta no confiava en els partits que hi havia fins ara com España 2000 o Democracia Nacional i votava al PP en massa, el 90% segons el CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques). Quan el PP explota, hi ha una part de l’electorat que se’n va a Ciudadanos i una altra a Vox. Per què no hi hagut una candidatura forta des de fa 10 o 15 anys?  Perquè hi ha una rivalitat històrica entre els líders i perquè l’extrema dreta no ha sabut reconvertir-se d’una manera moderna i s’ha ancorat en el passat.

Es diu que l’esquerra no governa perquè està molt fragmentada. Que passarà amb la fragmentació de la dreta?

La dreta està fragmentada ara igual com ho ha estat sempre l’esquerra. Jo crec que hi  ha cert equilibri entre els votants de dreta i esquerra, inclús crec que l’esquerra és més nombrosa. El problema que hi ha a l’esquerra és la desconfiança i l’abstenció. Molta gent que s’absté és potencial votant d’esquerres. El votant d’esquerres és molt més exigent: prefereix no votar a ningú abans que a algú que li pot defraudar. Pense que la clau està en les abstencions, l’única manera de combatre ara mateix l’extrema dreta és votant.

Quin paper pot tindre Vox a les pròximes eleccions?

A València ciutat, partint que el Govern del Botànic està pendent d’un regidor, posa la situació política contra les cordes si és capaç de capgirar-la. Ara bé, eixos vots no li vindran de Compromís, sinó per part de la dreta. S’ha de veure com serà l’equilibri de forces.

El perill de Vox més enllà que aconseguisca un parell de regidors, tant ací com a la resta de l’Estat Espanyol, és que està aconseguint radicalitzar a la resta de partits que entren en el seu marc. Estan assumint que els discursos xenòfobs i incendiaris són acceptables en un Estat de Dret i una societat democràtica com la nostra. Quan Pablo Casado fa determinades declaracions contra la immigració o l’ultranacionalisme espanyol, els líders polítics o inclús el Partit Socialista es plantegen determinades mesures per a Catalunya. Vox està desplaçant el centre polític cap a la dreta i aquest és un dels perills més grans que tenim de l’extrema dreta globalment.

Què ha passat perquè l’extrema dreta s’haja llevat la careta?

Han trobat molta publicitat, se n’han adonat que els seus arguments provoquen reacció en la gent progressista i també en la que no ho és però que no combrega en les seues idees. Això els estimula. La política de la provocació que està portant a terme Vox, tant en el llenguatge que utilitzen com en la seua imatge, ja s’ha provat a altres llocs. Jo crec que Vox busca que apareguen imatges de 500 encaputxats intentant boicotejar-los un míting. Jo no dic què s’ha de fer, només dic que a vegades s’ha de veure qui posa l’escenari i a mi em fa l’efecte que moltes vegades és Vox qui el posa i tots juguem al seu joc.

S’ha de pensar molt bé perquè no es guanyarà a Vox fent manifestacions al carrer, cal tota una artilleria de mesures polítiques, socials i de reflexions dels professionals de la informació i de la societat en general per tal de veure com és possible que idees que van en contra dels drets humans siguen acceptables en democràcia. En democràcia caben totes les idees però, evidentment, si acceptem o blanquegem que és democràticament acceptable tenir un discurs masclista, homòfob, racista, xenòfob i islamòfob estem perdent ja no només una batalla política, sinó una batalla cultural. I això tindrà uns costos en el futur.

Pense que és una mostra de la decadència d’un sistema polític i cultural occidental que no ha sabut donar resposta a molts problemes. Vull dir, mentre que hi ha un govern suposadament d’esquerres continua havent desnonaments, precarietat laboral, problemes d’habitatge, de serveis públics, etc. Amb esta situació no es convenç a la societat amb bones intencions i bones idees, se la convenç amb fets. La memòria històrica està molt bé però si no pots pagar el lloguer, no trobes feina i tens una vida de merda t’és igual. Si tens a un poble molest perquè les seues necessitats bàsiques, la seua qualitat de vida o inclús la seua dignitat com a persones no es veuen compensades, organitzacions amb un discurs molt pamfletari, sensible, visceral i que apel·la als sentiments poden endur-se part d’eixe descontent. Al final, és el que ha passat a la resta d’Europa.

Durant l’últim mes s’ha dit que part de la responsabilitat de la irrupció de Vox al Parlament d’Andalusia és dels mitjans de comunicació. Quin paper tenen els periodistes davant d’esta situació?

Els periodistes i els mitjans de comunicació no són aliens, tenen rutines, prejudicis i una sèrie de paràmetres en què funcionen. No podem fugir de la seua responsabilitat en la configuració d’una realitat que, al cap i a la fi, és la que la gent interpreta. Per exemple, si l’estiu passat després de l’arribada de l’Aquarius, els telediaris s’omplen de notícies de l’arribada de migrants, dels manters de Barcelona o  de la immigració a Europa, això es converteix al CIS en una de les primeres preocupacions que té la societat. No és casual: és perquè la gent ha estat dos mesos bombardejada per ràdio i tele escoltant a periodistes i líders polítics dient que hi ha un allau d’immigrants. Fa que la gent cree una imatge de la realitat que no és certa.  De fet, enguany és l’any que menys migrants han arribat per costa a Espanya i, irònicament, quan més ha preocupat.

Si combines estes rutines i pràctiques de la premsa amb determinats discursos o li dones veu a gent que els té, acaba provocant una opinió publica totalment condicionada per les circumstàncies. Els periodistes han de ser molt conscients de la responsabilitat que tenen. N’hi ha iniciatives que tracten de donar eixes eines perquè es comunique d’una manera responsable. Per exemple, l’Observatori Sense Tòpics analitza a sensetopics.org com els mitjans han tractat el tema este estiu.

D’altra banda, en la majoria de mitjans de comunicació l’espectacle forma part del joc, i els discursos de Vox fan espectacle.  Si un míting de Vox dona joc perquè fora hi ha 500 persones intentant boicotejar-lo o si hi ha un titular d’un líder dient barbaritats, encara que ho prenguem a broma, al final és el que volen. Volen que parlen d’ells encara que siga malament. Tenen el discurs comunicatiu molt estudiat.

Del que estem pecant els periodistes en molts casos és que no coneixem l’extrema dreta. La majoria de periodistes no li han pres atenció fins ara. Quan parlaven de l’extrema dreta es referien a Le Pen o Trump. Ara que la tenim ací el periodista se n’adona que no té ni idea què ha passat a Espanya amb la ultradreta els últims anys: qui eren, abans de Vox què hi havia, etc. Llavors, els anàlisis acaben sent molt simples.

A més, hi ha la innocència de pensar que la gent d’ultradreta és idiota, quan és gent molt preparada, molt intel·ligent i que mesura i calcula molt bé tot allò que fa, sobretot a nivell mediàtic i comunicatiu. Alguns dels exemples són Steve Bannon, un dels estrategs de Trump o altres personatges que estan a l’òrbita de Vox com Vidal-Quadras. Pense que haver tingut eixa imatge de l’extrema dreta com alguna cosa garrula, casposa i ignorant que no llig ens ha perjudicat molt, perquè realment lligen, viatgen, estudien i allò que fan ho fan molt bé: d’una altra manera no haurien tret 12 diputats. Per tant, hem d’estar alerta perquè no estem davant de 4 skinheads que s’emborratxen els caps de setmana per veure el futbol, estem parlant d’un projecte polític que ha vingut per a quedar-se.

Fascismo y responsabilidad compartida

La irrupción de Vox en el Parlamento andaluz ha sacudido como nunca el escenario político de todo el Estado, pero hace ya tiempo que el neofascismo se estaba colando por la puerta de atrás. Analizamos sus causas y consecuencias. ¿Qué se puede hacer?

Miquel Ramos @Miquel_R 

El Salto - 05-12-2018

Hace un par de semanas, coincidiendo con el 43 aniversario de la muerte de Franco, organizaciones de extrema derecha se concentraron en varias ciudades del Estado para protestar contra el anuncio del Gobierno español de exhumar el cadáver del dictador y retirarlo del Valle de los Caídos. Estas exhibiciones de nostalgia hacia el anterior régimen han llenado páginas de periódicos y horas en las televisiones, incluso con apariciones en directo de personajes que ensalzaban al dictador y su cruzada. Todos los medios han hablado del franquismo que persiste en España como un residuo caduco y casposo, como los restos del fascismo condenado a desaparecer y que se resiste a adaptarse a los tiempos que corren. No había nada que temer ante los cuatro nostálgicos que todavía sueñan con la vuelta de sus banderas victoriosas. 

Mientras, y tal y como se ha demostrado tras las elecciones andaluzas, hace tiempo ya que el neofascismo se estaba colando por la puerta de atrás. Desde el mitin de Vox en Vistalegre, que congregó a cerca de 10.000 personas, los medios de comunicación han seguido con especial atención cada acto de este partido, entonces sin ninguna representación en las instituciones. Simultáneamente, los chistes y las parodias sobre Vox han llenado las redes sociales, como si todo fuese una anécdota, un sainete protagonizado por un puñado de ultras que nunca llegarían a nada con sus discursos incendiarios. 

Parece que hasta entonces la extrema derecha española estaba escondida en su caverna. Sin embargo, hace tiempo que está presente y se exhibe sin complejos, visitando platós de televisión, protagonizando actos violentos o promoviendo el boicot a obras de teatro, debates o actividades de los “enemigos de España”. En València, lamentablemente, nada de esto es nuevo, y cuando oímos eso de “el despertar del fascismo”, nos pinchan y no sangramos. Y aunque aquí son una minoría irrelevante a nivel electoral hasta ahora, pero muy ruidosa, impune y bien relacionada con el poder, los 12 diputados de VOX en Andalucía advierten que, por fin, la extrema derecha oculta ha encontrado la salida del túnel. 

Según el CIS, entre el 80% y el 90% de las personas que se consideraban de extrema derecha votaban al PP

La irrupción de Vox en el Parlamento andaluz ha sacudido como nunca el escenario político de todo el Estado. Mientras las derechas observan como el discurso más radical funciona (a los originales más que a los que los emulan) y no hacen ascos a pactar con ellos, las izquierdas se preguntan qué han hecho mal. Y los medios, tras haber paseado por sus platós y redacciones a estos sujetos decenas de veces, siguen con el espectáculo hablando de sus audiencias durante la noche electoral y lamentándose porque han sido vetados por los mismos a los que han dado pábulo durante meses. 

La extrema derecha española no acaba de llegar. Siempre ha estado aquí, acomodada en su mayor parte en el PP. Según datos del CIS, entre el 80% y el 90% de las personas que se consideraban de extrema derecha votaban al PP desde su fundación a finales de los años ‘80. El modelo catch all, que representaba hasta hoy el partido fundado por el exministro franquista Manuel Fraga, ha sido capaz durante 30 años de juntar bajo unas mismas siglas a la derecha cristiana, a la más moderada y a la extrema derecha. Pero el mérito no es solo suyo, sino compartido con otras opciones ultraderechistas incapaces de convencer, de unirse en una sola candidatura e inmersas en eternas batallas por el liderazgo. Vox no dice nada que otros partidos no hayan dicho antes. Le preceden España 2000, Democracia Nacional, Plataforma per Catalunya, Soluciona, y así hasta llegar al GIL o al partido de Mario Conde, cada uno de estos con sus particularidades y sus diferencias, obviamente. Derechas más o menos extremas con discursos aparentemente anti-establishment, trufados de xenofobia e islamofobia, defensores del neoliberalismo, del revisionismo histórico y con un marcado ultranacionalismo. Ahora, hasta el PP y Cs se han atrevido a cruzar esa línea que les permite autodefinirse como “políticamente incorrectos”, como si fuesen los nuevos punks. 

El voto de Vox no responde a un solo factor. Han sido varios los astros que se han conjuntado para alumbrar este éxito inesperado pero imposible sin el papel que han jugado otros partidos, redes sociales y medios de comunicación. El triunfo de las diferentes extremas derechas en el resto de Europa, en Estados Unidos o en Brasil han supuesto una normalización de estas opciones. Si el resto del mundo lo hace, ¿porqué nosotros no? Media humanidad no puede ser imbécil si elige a líderes como Bolsonaro, Trump, Le Pen o Salvini. España no puede ser menos. Aunque cada caso es particular e incluso existen diferencias entre todos estos, hay varios puntos en común, y sobre todo, estrategias, que los han catapultado al estrellato. 

Una de estas estrategias ha sido el hábil uso de las redes sociales que han hecho estos políticos, sus estrategas y sus seguidores. En el caso de Vox, las miles de piezas desinformativas de carácter xenófobo, irreverentes y sensacionalistas, han alimentado los prejuicios de un sector de la población que, aunque en parte ya estuviera contaminado con estas ideas, ha acabado todavía más convencido. Solo hay que darse un paseo por la web Caso Aislado, afín a Vox, para hacerse una idea de cómo se construye una realidad a medida que acaba colonizando las redes sociales sin ningún freno. Más aún cuando, hoy, gran parte de la población ni siquiera lee la prensa convencional y tan solo se informa a través de las redes sociales, donde abundan noticias de este tipo, que son reenviadas en masa vía Whatsapp, Facebook o Twitter. Y Caso Aislado no es precisamente lo que su nombre indica: existen decenas de webs con apariencia de medio de comunicación que son también laboratorios de la extrema derecha desde donde se disparan todo tipo de contenidos, a menudo incluso falsos, para reforzar todo tipo de prejuicios. Luego, un ejército de fieles tan solo debe compartirlos entre sus contactos, multiplicando así su difusión hasta llegar a ser incluso más leídos que los medios convencionales. 

Alrededor del conflicto en Catalunya se ha afianzado un relato oficial por parte de la mayoría de los medios de comunicación y de políticos, que ha resultado especialmente cómodo para la extrema derecha. Ante un supuesto golpe de estado, un adoctrinamiento feroz, un asedio constante y casi un apocalipsis propiciado por el independentismo, todo está justificado. La prensa ha escondido la presencia de todo tipo de organizaciones de ultraderecha en las manifestaciones españolistas y en los comandos que retiran lazos amarillos y propaganda independentista. Pocas veces se ha explicado qué organizaciones participan de las multitudinarias marchas organizadas por Societat Civil Catalana (SCC), secundadas por PP, PSOE, Cs y hasta miembros históricos de Izquierda Unida como Francisco Frutos. Aunque las manifestaciones no pueden catalogarse como de extrema derecha, toda la ultraderecha española está presente en todas ellas. Como lo estuvo en la gestación de la misma SCC en 2014, tal y como lo demostró el fotoperiodista Jordi Borràs en su libro Desmuntant Societat Civil Catalana (Saldonar, 2015). Borràs nos recordó esta semana, en un articulo en Fotlipou, que el mismo Abascal estuvo en el acto fundacional de SCC en el Teatre Victòria de Barcelona en 2014, con foto incluida. 

El cacareado “¡A por ellos!” dedicado a policías y guardias civiles para impedir el referéndum en Catalunya se ha convertido en un lema habitual de la extrema derecha

Lo que se conoce como “blanqueamiento del fascismo” lleva ya años pasando en varios medios de comunicación. Desde reportajes sobre dónde veranean los neonazis de Hogar Social Madrid, hasta entrevistas a conocidos fascistas que denuncian haber sido atacados “por llevar una bandera de España”. En Grecia, el líder del partido neonazi, Ilias Kasidiaris, protagonizó numerosos reportajes en revistas del corazón. En Italia, Salvini posó semidesnudo y sonriente en la portada de la revista Oggi. Y Marine Le Pen, por su parte, se merendó a Ana Pastor en su entrevista en El Objetivo. Demasiadas veces el periodismo no conoce a la extrema derecha, la encuentra divertida, irreverente, ridícula o simple, y acaba justamente picando el anzuelo. No son aficionados ni ignorantes, saben muy bien lo que hacen y cómo hacerlo. Y aunque en algunos casos se haya tratado de instrumentalizar para un “bien superior” o para reforzar un relato, la ultraderecha tiene vida propia, y la mayoría de veces no devuelve los favores. 

Lejos de ‘despertar al fascismo’, el conflicto en Cataluña ha servido para que la ultraderecha se sienta cómoda con el relato oficial y se exhiba sin complejos. El cacareado “¡A por ellos!” dedicado a policías y guardias civiles que partían hacia Cataluña para impedir el referéndum en 2017 se ha convertido en un lema habitual de la extrema derecha en todos sus actos. Y no solo contra los independentistas. Los discursos de la nueva ultraderecha, desde Vox hasta los más veteranos, siempre disparan contra los mismos: separatistas, feministas, personas migrantes, musulmanes, izquierdistas y casta política, estos últimos cómplices de todos los demás. 

La izquierda, por su parte, hace años que navega por aguas turbulentas. Mientras los barrios se llenan de casas de apuestas, los centros sociales cada vez son menos, las asociaciones de vecinos desaparecen poco a poco, y en su lugar, algunas veces, aparecen brotes de ira vecinal contra mezquitas, centros para personas migrantes o centros de menores. Casualmente, tras la mayoría de estos casos se destapa la presencia o incidencia de personajes u organizaciones de extrema derecha, que si ven la posibilidad de atizar el odio, la aprovechan. En numerosas ocasiones han sido otros vecinos quienes han puesto el freno a estas campañas de odio. También grupos antifascistas que saben perfectamente cuando la mano negra está pegando fuego al asunto. Pero en general no existe un movimiento con la fortaleza suficiente para hacer cambiar el marco que ya han instaurado los profesionales del odio. Por mucho que se hable con los vecinos, a las pocas horas estarán de nuevo en su casa consumiendo noticias que advierten de la temible avalancha de migrantes que acecha su pan y su casa. Y lo peor de todo es que no tienen porqué entrar a los portales de desinformación. Ese mismo relato lo reproducen demasiado a menudo los medios de comunicación convencionales o los políticos de turno que hoy se sorprenden de la llegada de Vox. 

No existe un movimiento con la fortaleza suficiente para hacer cambiar el marco que ya han instaurado los profesionales del odio

En este sentido, también hay voces desde la izquierda que han responsabilizado a varios colectivos de haber fragmentado la lucha de clases en pequeñas luchas identitarias que solo han beneficiado a la extrema derecha y han desmovilizado a la izquierda. No parece que sea lo más idóneo empezar a navajazos en las redes sociales entre los que son odiados por igual por los fascistas, pero este debate lleva ya tiempo hirviendo en las redes sociales y era de esperar que hoy se busquen culpables. Reclamar derechos y autonomía desde estas luchas no tiene porqué estar reñido con la lucha de clases, ni tampoco criticar ciertas actitudes de determinados colectivos que a veces se muestran impermeables debería ser motivo de tan triste espectáculo. Todo es cuestión de sentarse y hablar, y todos estos colectivos están condenados a entenderse si quieren de verdad vencer a la ultraderecha. Porque cada uno será lo que será, pero en Auschwitz todos llevaban un traje a rayas.