Fa anys que el País Valencià va deixar de ser el vedat de caça de l'extrema dreta. Més enllà d'alguns actes aïllats i de la varietat de sigles noves, la seua presència als carrers ha disminuït considerablement. La inauguració d'un local d'extrema dreta al barri més multicultural de València torna els ultres a l'actualitat.
Miquel Ramos
València encara fa olor a polvora. És finals de març de 2014 i el parc que hi ha davant el col·legi Miguel Hernández del barri d’Orriols està pres per la policia. Un grup de persones descarrega diverses caixes de menjar mentre altres onegen banderes d’Espanya. Poc a poc s’hi acosta gent. Alguns amb carrets de la compra. Altres curiosos després de dies escoltant als bars i comerços del barri que possiblement hi hauria bronca després de Falles.
El partit d’extrema dreta España2000 havia anunciat el repartiment de 150 lots de menjar a famílies espanyoles sense recursos al barri obrer i més multicultural de la ciutat. Una desena de periodistes entrevisten el líder de la formació ultradretana, José Luís Roberto, i fan preguntes a alguns dels qui ja fan cua per adquirir un dels paquets. Tots porten el DNI a la mà, com demanen des d’un megàfon els organitzadors de l’esdeveniment. Per uns altaveus sona la banda sonora de la pel·lícula Braveheart.
Moltes de les persones que fan cua porten anys rebent caixes amb menjar i altres béns bàsics, però mai de l’extrema dreta. El Centre Cultural Islàmic, instal·lat des de l’any 2005 al barri, ho fa tres vegades a l’any. 20 tones de menjar cada vegada. No demanen documentació ni fan distincions d’origen, religió o coloro de pell. Tota persona que necessite ajut rep la seua caixa. Però mai hi ha cap càmera.
España2000 tenia llavors quatre regidors al País Valencià, i tractava d’emular amb aquesta estratègia els neonazis
d’Alba Daurada a Grècia que portaven temps escenificant la solidaritat selectiva, la “preferència nacional” del seu ajut davant un estat què, segons ells, només ajuda els de fora. España2000 perdria tots els seus regidors al País Valencià l’any següent, el 2015, conservant només un a Silla però ampliant la representació a diverses localitats del corredor de l’Henares, a Madrid. Començava així la davallada d’aquest partit al País Valencià, el territori on havia nascut quinze anys abans i on s’havia erigit com a referent de l’extrema dreta dins la constel·lació ultra valenciana.
Coincidint amb la fi del govern del PP a la Generalitat i als principals ajuntaments valencians, l’extrema dreta valenciana encetaria un període de replegament i quasi absència als carrers, sobretot a la ciutat de València, epicentre del moviment i camp de batalla històric i simbòlic.
La violència ultradretana, que havia estat constant i impune des de la Transició, minvà considerablement. Les manifestacions i activitats que organitzaven diferents grupuscles cada cop eren més minoritàries i enfocades quasi en exclusiva contra el nou govern del Botànic i els ajuntaments progressistes, als qui acusaven de ser una extensió de l’independentisme català i del bolivarianisme. Col·lectius històrics i fins aleshores ben actius com el Grup d’Acció Valencianista (GAV) replegaren veles fins esdevenir una de tantes associacions negacionistes de la unitat de la llengua amb poca o nul·la presència al carrer.
Al sud del País Valencià, per contra, aterraria una nova marca dels moviments identitaris que, amb diferents noms i formes, començaven a estendre’s al llarg d’Europa com una taca d’oli. Mentre a Madrid es donava a conèixer Hogar Social, una còpia amb marca espanyola del projecte neofeixista italià
Casa Pound, a Elda, Elx i a Múrcia arribava
Lo Nuestro, un nou intent encapçalat per coneguts militants de l’extrema dreta local. La seua principal activitat, com la de la resta d’organitzacions semblants i com ja havia fet España2000, fou la recollida de menjar i béns bàsics a les portes dels supermercats per, teòricament, entregar-ho a families espanyoles.
També organitzarien activitats esportives i campanyes xenòfobes, tot amb la retòrica i l’estètica dels nous moviments identitaris que començaven a fugir de la clàssica simbologia nazi i feixista. Ara, alguns membres d’aquesta organització encapçalen el projecte El Galeón a Elda, que segueix l’estela de la resta de moviments identitaris europeus.
També al sud, l’any 2014, diverses organitzacions nazi-feixistes tractaven de fer-se un lloc a la ciutat d’Alacant i a Elx. Nova Lucentum, Alfonso X i altres marques amb aspiracions d’esdevenir estatals, com Liga Joven o Acción Nacional Revolucionaria (ANR). La divisió històrica de l’extrema dreta també impediria consolidar un projecte unitari a tot l’estat, i fins ara, els identitaris i la resta d’hereus del nazi-feixisme sobreviuen en grupuscles fugaços i sovint enfrontats. Actualment, cap d’aquestes organitzacions està activa.
Més enllà dels moviments marginals, l’extrema dreta ha estat històricament ben acomodada al Partit Popular, i al País Valencià concretament, també al voltant d’altres partits espanyolistes i catalanòfobs. La crisi del partit hegemònic de la dreta, esquitxat per nombrosos casos de corrupció i acusat d’haver traït el secessionisme lingüístic, els diferents cabdills de l’extrema dreta valenciana encetarien una pugna per recollir els fruits de l’arbre caigut. Així, a les darreres eleccions municipals competirien diverses marques més o menys radicals de matriu anticatalanista, aconseguint uns tristos resultats que permeteren renovar el govern de coalició d’esquerres, tant al País Valencià com a la ciutat de València.
Ara bé, l’embranzida política i mediàtica de Vox instal·laria un nou actor que recolliria a la seua manera els discursos i els marcs de tota la constel·lació ultradretana i catalanòfoba valenciana. I és que gran part dels qui se sentien orfes de projecte i traïts pel PP i Cs, han acabat sumant-se a la formació d’Abascal, que ha sigut molt cautelós i prudent a l’hora de donar protagonisme als nouvinguts.
La sobreexposició de Vox als mitjans després del mitin de Vistalegre de 2018 i l’entrada amb força al parlament andalús mesos després, seduirien els desorientats i oportunistes ultradretans valencians cansats de les traïcions del PP i dels consecutius projectes fracassats i de marcat caire personalista. És el cas de l‘advocat ex falangista i líder de diversos projectes catalanòfobs, Juan García Sentandreu, que es retirà de la vida pública després de fracassar amb el partit Coalición Valenciana (CV). Només havia aconseguit en 2007 poc més de 17.000 vots (un 0,72% del total) i la meitat dels vots quatre anys després.
Ara, amb l’arribada de Vox, Sentadreu hi va veure una nova oportunitat per obtenir representació, encara que fos a través d’altres sigles, després d’assumir que el seu projecte personal havia fracassat. Sentandreu faria una crida als seus acòlits per entrar en gruix a Vox i tractar de liderar la branca valenciana de la formació ultradretana. Una serie de missatges a les seues xarxes suggerien que seria ell qui encapçalaria la candidatura per València, tractant d’arrossegar així els seus seguidors a la seua
pugna dins del partit per fer-se amb el lideratge.
La formació, però, es va mantenir lleial a l’equip i els plans de qui hi era des del principi, José María Llanos, professor de Dret a la Universitat de València, envoltant de persones de confiança, i prescindint en primera línia de personatges tan significats i singulars com Sentandreu.
Vox aconseguiria un total de 48 regidors al País Valencià i 10 diputats a les Corts Valencianes a les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Quatre mesos després, a principis de setembre,
Llanos abandonaria la presidencia provincial de Vox recolzat per la direcció nacional, en una operació pensada per depurar els crítics i reprendre el control davant els recels amb els nous militants provinents de l’òrbita de Sentandreu i d’España2000, tal i com apuntaren diversos mitjans.
El partit de Santiago Abascal no ha aportat res més que un altaveu a les reivindicacions i els relats espanyolistes, xenòfobs i antifeministes habituals de l’extrema dreta. Fins ara, les xarxes socials havien estat el refugi i l’altaveu de la majoria de l’extrema dreta valenciana, que sobrevivia en grups de Facebook farcits de fake news i memes grotescs.
Amb el referèndum per la independència celebrat l’any 2017 a Catalunya, l’anticatalanisme valencià protagonitzaria la que fóra una de les fites més violentes i mediàtiques de les darreres dècades:
l’assalt a la manifestació valencianista del 9 d’Octubre, una setmana després del referèndum. Convocats per xarxes socials, centenars d’ultres ocuparen la plaça una hora abans de la convocatòria aprofitant la inèdita absència policial i atacant física i verbalment els valencianistes que s’hi acostaven.
Les imatges de les agressions i els insults van ser emeses
en directe per La Sextai per diversos periodistes presents, víctimes també de l’ira dels ultradretans. La marxa va acabar modificant el seu recorregut envoltada de policies antiavalots i d’ultres excitats que es creien impunes. Actualment, hi ha més d’una vintena de persones investigades per agressions i altres delictes en una causa encara en instrucció.
L’any següent, l’
antifeixisme valencià va respondre convocant vora 12.000 persones a la mateixa manifestació. Vingudes de tot el País Valencià, organitzades en columnes que arribaven coordinades i amb un servei d’ordre propi. Llavors, els ultres que van voler repetir els incidents acabaren enfrontant-se a la policia,
atacant de nou als periodistes i mirant l’enorme manifestació des de les voreres, amb cares llargues d’impotència.
La implicació de nombrosos ultres del València CF als fets del 9 d’Octubre de 2017 i altres incidents que incomodaven la resta d’aficionats i al mateix club, motivaren aquest per decidir fer fora alguns dels líders de la Curva Nord. I aquest estiu, el club va decidir finalment
desfer aquesta grada d’animació on s’havia refugiat la majoria d’ultres provinents dels històrics Yomus, dissolts fa pocs anys per camuflar-se-se a la Curva.
L’extrema dreta valenciana es troba actualment en procés de reconversió, sobretot aquella que queda al marge de Vox. España2000, que havia bramat contra la formació d’Abascal, apareixeria puntualment als mitjans amb accions com
l’assetjament al domicili de la vicepresidenta Mònica Oltra, però es voria eclipsada totalment per Vox a les darreres eleccions, perdent tots els seus regidors al País Valencià. La resta de formacions ultres no aconseguirien pràcticament vots, i romanen encara dividides i enfrontades per ocupar, sobretot, un espai que el partit d’Abascal no representa: la tradicional ultradreta catalanòfoba i regionalista valenciana. Tot i fer mèrits des del PP i Cs per tornar a seduïr aquest electorat, la competència de Vox sembla difícil de vèncer. També ho és pels regionalistes, molts dels quals han optat per abandonar la pàtina valenciana i sumar-se al projecte centralista de Vox.
El barri d’Orriols va rebre fa uns dies altra visita inesperada. La portaveu del grup popular a l’Ajuntament de València, María José Català, penjà a les seues xarxes
un vídeo gravat al mateix barri, en què alertava de l’increment de la inseguretat i dels delictes a la ciutat i sol·licitava reunir-se urgentment amb el Delegat del Govern. Després d’un allau informatiu sobre la suposada inseguretat que regna a Barcelona, el PP tractaria d’estendre el mateix relat a València, i casualment, triant el barri més multicultural de la ciutat.
Una setmana després de la visita de la portaveu del PP, els veïns comenten inquiets els rumors que de nou corren pel barri. La visita de Maria José català passaria desapercebuda en una zona on la sensació d’inseguretat es percep per altres qüestions. “Tornen els nazis”, diu una jove filla de migrants que parla perfectament valencià. Els col·lectius del barri han convocat pel dissabte 14 de setembre una
concentració pacífica contra el racisme, a les portes del què serà el Casal Romeu, el nou local de l’organització identitària
Valentia Forum, creada en 2017 i que inagurarà la seua seu el mateix dia. La seu de l’ONG València Acull està al mateix carrer, a pocs números del nou casal ultra. I ben aprop també el Centre Cultural Islàmic, que continua repartint tones de menjar com ve fent des de fa més de 10 anys a totes les persones que ho necessiten. Al barri també treballa Orriols En Bloc, que fa pocs dies aturà per
cinquena vegada el desnonament d’una família del barri amb tres fills.
“Al nostre barri, tot i els problemes que tenim, com la falta d'accés a l'habitatge, una de les taxes més elevades d'atur de la ciutat, un alt índex d'exclusió social i l'abandonament administratiu dels diferents governs que han estat al capdavant de l'ajuntament, comptem amb una experiència de convivència intercultural molt arrelada que permet viure relacions i sentiments d'identitat, entre múltiples i variades nacionalitats i valors culturals», expliquen els convocants de la protesta antiracista en un comunicat.
L'aterratge d'un nou grup d'extrema dreta al barri podria simbolitzar l'inici d'una nova batalla. Els veïns no només hauran de conviure amb els ultres, també amb les campanyes d'alguns polítics que han escollit Orriols com a camp de proves per incendiar la seua falla de la por i de la inseguretat. Avui però, el barri està més unit i més actiu que mai. I els carrers massa mullats com perquè prenga un foc que ja van aconseguir apagar cinc anys enrere.
