(Versión en castellano más abajo)
Dies després de tornar de l'Equador, on lamentablement només vaig poder estar sis dies, arribava la notícia de la decisió del periodista australià Julian Assange, fundador de Wikileaks, de refugiar a l'ambaixada equatoriana a Londres per evitar ser extradit a Suècia, i d'allà als Estats Units, principal víctima de la veritat que Wikileaks ha tret a la llum amb desenes de milers de cables diplomàtics i d'informacions classificades que deixen en evidència l'arrogant actitud nord-americana cap a la resta del món, i la constant vulneració dels drets humans que comet aquesta poderosa potència mundial amb el vistiplau i la complicitat de gran nombre d'estats occidentals.
Cap periodista hauria de posar en dubte el valor informatiu de les informacions publicades per Wikileaks. La tasca del periodista consisteix bàsicament en això, a investigar i fer públiques informacions que ajuden els ciutadans a entendre el món, a conèixer el que passa al seu voltant, i sobretot, i en aquest cas, a explicar el que un govern fa al seu nom i amb els seus diners, més encara quan el govern ho oculta o menteix. És per això que la ja habitual ignominiosa política exterior nord-americana, tot i haver-se denunciat milers de vegades durant dècades per la seva connivència amb dictadures feixistes, cops d'estat, assassinats massius, tortures, conspiracions diverses, experiments amb éssers humans i barrabassades diverses, no mereix compassió ni pudor periodístic a l'hora de publicar els secrets dels seus clavegueres. Tot el contrari, el que realment és vergonyós és que mai hagi pagat, ni tan sols demanat disculpes per tot el que ha fet. I no parlo del poble nord-americà i de la resta de ciutadans dels països servils, víctimes també dels seus governants, sinó dels responsables d'aquesta enginyeria política, interior i exterior, que posa en risc cada dia i en cada racó del planeta la democràcia, els drets humans i la convivència pacífica entre pobles.
Amb els recents antecedents de l'agressió contra l'Iraq, un país desfet per una guerra impulsada per l'administració Bush i patrocinada per les empreses lligades als seus mantenidors, motius no ens falten per posar en dubte tota versió oficial. El brillant periodista australià John Pilger, premiat en internacionalment en nombroses ocasions i autor de genials reportatges de guerra i documentals sobre política internacional, ens va regalar un valuós documental sobre el paper de la premsa en la guerra. Un gran treball on entrevista periodistes occidentals que no van dubtar en cap moment de la versió oficial sobre les raons d'atacar l'Iraq i l'Afganistan.
590 J P La guerra que usted no ve 1d2 per asambleademajaras_com
590 J P La guerra que usted no ve 2d2 per asambleademajaras_com
Un dels casos descoberts per Wikileaks que impliquen l'anterior govern espanyol de Zapatero va ser la connivència de l'executiu del PSOE amb l'ambaixada nord-americana per forçar la Fiscalia arxiva el cas del càmera José Couso, assassinat per soldats dels Estats Units a Bagdad.
El diari El País, que va ser un dels primers mitjans que va accedir als cables de Wikileaks, publicava abundant informació sobre el cas, on es descobria la complicitat de ministres i fiscals espanyols que van tractar d'evitar els processos pel cas Couso i per les tortures a Guantánamo, també denunciades a l'Audiència Nacional. Aquí podeu trobar el recull d'aquestes informacions:
EE.UU. presionó a España para frenar causas judiciales como el 'caso Couso' o Guantánamo
Assange per tant, no és cap heroi, sinó un periodista de veritat, activista si voleu també, doncs un professional de la informació que busca evitar que la mentida es convertisca en la versió única i oficial i que les violacions de drets humans queden impunes, és per a mi un bon periodista. Aquell que no es deixa intimidar, en aquest cas, pel govern més poderós del planeta i els seus aliats. Precisament va ser el Regne Unit qui anys enrere va acollir el dictador i genocida xilè Augusto Pinochet, bon amic de l'ex presidenta Margaret Tatcher, i que va ser protegit pel govern anglès per evitar que fos extradit.
Assange per tant, no és cap heroi, sinó un periodista de veritat, activista si voleu també, doncs un professional de la informació que busca evitar que la mentida es convertisca en la versió única i oficial i que les violacions de drets humans queden impunes, és per a mi un bon periodista. Aquell que no es deixa intimidar, en aquest cas, pel govern més poderós del planeta i els seus aliats. Precisament va ser el Regne Unit qui anys enrere va acollir el dictador i genocida xilè Augusto Pinochet, bon amic de l'ex presidenta Margaret Tatcher, i que va ser protegit pel govern anglès per evitar que fos extradit.
Evidentment, no tots els periodistes pensen igual. La criminalització d'Assange comença a ser ja habitual en els mitjans occidentals, més encara quan està sent protegit per una república llatinoamericana amb un govern d'esquerres com Equador. Així, ara hi ha dos blancs on apuntar: l'agosarat periodista i l'insubmís govern d'un país que no vol ser mai més colònia.
Com a mostra, pot escoltar l'entrevista que va fer el programa Dos Días Contigo de la Cadena COPE al subdirector del diari La Razón, Pedro Narváez, on vaig intervenir també per defensar, contra els arguments d'aquest, el paper de Wikileaks:
Com a mostra, pot escoltar l'entrevista que va fer el programa Dos Días Contigo de la Cadena COPE al subdirector del diari La Razón, Pedro Narváez, on vaig intervenir també per defensar, contra els arguments d'aquest, el paper de Wikileaks:
Un dels principals arguments per defenestrar al govern equatorià és la suposada falta de llibertat d'expressió. De nou, el reiterat mite de la llibertat de premsa als països d'Amèrica Llatina governats per les esquerres, on la gran majoria de mitjans són privats, en mans de grans empreses amb interessos diversos més enllà de la informació, i en el cas de Equador, representen prop del 86%. El que no expliquen els que acusen Equador de restringir la llibertat d'expressió és el cas concret pel qual s'erigeix aquesta falsa acusació: la denúncia per injúries i calúmnies del president Rafael Correa contra El Universo, un dels diaris més poderosos del país, contrari al govern i propietat de grans grups empresarials i financers gens favorables a les polítiques progressistes del govern. El diari acusava Corretja de greus delictes sense provar, un fet que en qualsevol país democràtic també estan sancionats. Sembla que a Amèrica Llatina la llibertat de premsa passa, segons alguns, per deixar impunes delictes que ací serien perseguits.
Julian Assange va entrevistar al president equatorià Rafael Correa mesos enrere per la cadena de televisió Russia Today, on va respondre diverses qüestions relacionades amb la política exterior nord-americana i altres aspectes de la política interior equatoriana:
Julian Assange va entrevistar al president equatorià Rafael Correa mesos enrere per la cadena de televisió Russia Today, on va respondre diverses qüestions relacionades amb la política exterior nord-americana i altres aspectes de la política interior equatoriana:
També la popular periodista de TVE actualment apartada pel nou govern del PP, Ana Pastor, va tenir ocasió el passat mes de març d'entrevistar Correa. Durant la conversa, el president de l'Equador planteja importants qüestions sobre els mitjans de comunicació i la llibertat de premsa:
El cas pel qual acusen Correa d'atacar la llibertat d'expressió va ser el següent: Emilio Palacio, cap d'edició de la secció d'opinió del diari El Universo, va acusar en un article Rafael Correa d'haver ordenat les forces especials disparar a discreció contra els policies amotinats a l'Hospital de la Policia de Quito, on aquests retenien el President contra la seua voluntat el 30 de setembre de 2010. Entre els morts i els ferits hi va haver militars que tractaven de rescatar Correa i dos manifestants partidaris del president. Diversos vídeos demostren com els trets ja van començar hores abans del rescat, efectuats per la policia rebel que havia segrestat al president, contra els manifestants que s'acostaven per condemnar el segrest del mandatari. Palau va acusar Correa de delictes de lesa humanitat per aquesta suposada ordre de disparar sense aportar cap prova, reiterant fins i tot un any després davant mitjans internacionals.
Finalment, Correa va ser rescatat per les Forces Especials, però el seu cotxe, així com la seua habitació de l'hospital on va ser reclòs, van ser tirotejats pels agents amotinats. Els mitjans de comunicació de l'oposició, que són la gran majoria, justificaven l'intent del cop d'estat i reproduïen la versió d'Emilio Palacio. Tres responsables dels policies amotinats serien jutjats pels incidents, però el tribunal va acabar absolent els mateixos. El documental 'Ecuador: Una Conspiración Permanente', de la cadena llatinoamericana TeleSur, explica detalladament la història:
Finalment, Correa va ser rescatat per les Forces Especials, però el seu cotxe, així com la seua habitació de l'hospital on va ser reclòs, van ser tirotejats pels agents amotinats. Els mitjans de comunicació de l'oposició, que són la gran majoria, justificaven l'intent del cop d'estat i reproduïen la versió d'Emilio Palacio. Tres responsables dels policies amotinats serien jutjats pels incidents, però el tribunal va acabar absolent els mateixos. El documental 'Ecuador: Una Conspiración Permanente', de la cadena llatinoamericana TeleSur, explica detalladament la història:
La justícia equatoriana, igual que va absoldre els responsables policials del cop, condemnaria més endavant Emilio Palacio per injúries i calúmnies. Tot i això, el president Correa va decidir perdonar l'ofensa i renunciar a la indemnització que hauria de rebre segons el tribunal, argumentant que només volia deixar en evidència les males pràctiques periodístiques dels que l'acusaven de greus delictes sense aportar proves. Llavors Palau va marxar a viure a Miami, des d'on segueix la seva campanya difamatòria contra el govern.La fundació CEPS escriure un informe sobre això molt interessant:
Un cas semblant es va donar durant l'intent de cop d'estat contra Hugo Chávez a Veneçuela el 2004, particularment al voltant dels successos de Puente Llaguno, on antichavistes van disparar els partidaris del president que es manifestaven contra el assonada. El cas va ser presentat per contra, com si els chavistes haguessen disparat els opositors. El documental 'Puente Llaguno: claves de una masacre' desmunta la versió que els mitjans contraris al president veneçolà, també a casa nostra, van difondre.
Quan es va produir l'intent de cop d'estat a Equador feia tan sols un any que havia triomfat una operació similar a Hondures contra Manuel Zelaya, un altre president d'esquerres que plantejava un gir en la política contrari als interessos de l'oligarquia que dominava el país des de feia dècades. En aquest cas, el paper dels mitjans de comunicació és digne d'anàlisi, tal com demostra aquest documental 'Éramos invisibles':
Éramos Invisibles per Guarataro
Des de llavors, nombrosos activistes de drets humans i afins a Zelaya estan desapareguts o han estat assassinats. Hondures té ja el trist rècord de periodistes assassinats des del cop d'estat.
Una de les característiques de la premsa occidental, i també dels mitjans de dretes llatinoamericans és presentar els esdeveniments sense contextualització, obviant la història recent d'Amèrica Llatina, castigada per 500 anys de colonialisme i que ha patit el terror de les dictadures patrocinades per Occident i per les oligarquies nacionals. Els recursos d'Amèrica Llatina continuen sent un immens valor que corre perill si els nous governs d'esquerra decideixen utilitzar per al seu propi poble en comptes de malvendre'ls a les oligarquies i les multinacionals occidentals. Algú dubte que aquests faran tot el possible per mantenir els seus privilegis i desfer-se dels governs progressistes contraris als seus interessos? Si amb el temps hem descobert que a l'Iraq no hi havia armes de destrucció massiva i que les proves van ser falsejades, perquè posem en dubte que puguin estar utilitzant tota la maquinària de guerra (mediàtica, cultural i política) contra els nous governs d'esquerres d'Amèrica ?
Diversos personatges públics nord-americans, però, s'esforcen a mostrar una constant disconformitat amb les polítiques que en nom del seu poble executen els successius governs de la poderosa potència. Fa poc, l'actor Sean Penn s'unia setmanes enrere en la caravana electoral d'Hugo Chávez per mostrar el seu suport, com ja va fer el mític actor de la saga 'Arma Letal' Danny Glober, destacat activista pels drets humans i contra la guerra de Iraq. Però també el brillant director Oliver Stone, que ja ens va alertar sobre el paper dels serveis secrets dels Estats Units a les dictadures llatinoamericanes al film 'Salvador' (1986), va voler donar veu als governs d'esquerres llatinoamericans, demonitzats sense pietat per els mitjans occidentals. Així que va decidir entrevistar tots aquells presidents maleïts i recollir els seus testimonis en un excel · lent documental titulat 'Al Sur de la Frontera' (2010):
Les contradiccions d'un estat que pretén ser el far dels drets i llibertats també són qüestionades constantment per un altre gran documentalista nord-americà, el polèmic Michael Moore, que va deixar en evidència el seu govern tant en el cas de l'11 de setembre amb el documental 'Fahrenheit 9/11 '(2004) com amb l'imprescindible' Sicko '(2007), que mostrava les vergonyes del sistema sanitari del seu país, posant el dit a la nafra comparant amb l'enorme despesa militar del govern nord-americà i amb la sanitat gratuïta que es ofereix a Cuba:
Tornant però el cas que ens ocupa, Wikileaks i Equador, ens trobem amb altres informacions curioses: segons diversos mitjans, Anna Ardines, una de les dues dones que acusa Assange de practicar sexe sense preservatiu (considerat una agressió sexual a Suècia, tot i que hagi consentiment), ha estat vinculada des de fa anys amb la dissidència cubana i amb organitzacions properes als serveis secrets dels Estats Units. El diari Público, en la seua notícia titulada 'Españoles, Suecos y mexicanos van a Cuba a financiar a la disidencia', recollia les declaracions de l'opositor cubà Manuel Cuesta Muroa, que reconeixia la participació d'Anna Ardin en activitats desestabilitzadores a l'illa:
Assange Accuser Worked with US-Funded, CIA-Tied Anti-Castro Group
D'altra banda, el diari anglès The Mail On Sunday mostrava fa escassos dies una fotografia de Julian Assange costat d'una de les dues dones que l'acusen d'agressió sexual, l'endemà passat del presumpte abús, somrient al seu costat. A la foto apareixen també el fundador del Partit Pirata suec, Rickard Falkvinge, i la seua companya Anna Troberg, que defensen la innocència d'Assange en aquest cas.
Supuesta víctima de Assange sonríe con él en foto después del presunto delito
Amb tot això, el guió d'aquest thriller algun dia serà portat a la gran pantalla. I caldrà analitzar com, tot i la importància de les informacions revelades per Wikileaks, l'atenció mediàtica ha acabat derivant en assumptes accessoris com la política equatoriana, els embolics sexuals d'Assange, o la suposada seguretat compromesa amb la publicació dels draps bruts dels serveis secrets, deixant de banda el que realment hauria d'escandalitzar més que una altra cosa l'opinió pública: la guerra bruta de la CIA, els serveis secrets nord-americans i occidentals contra les llibertats i els drets humans a tot el món.
Així, la deriva del cas ens ha servit per parlar d'aquest nou actor internacional cada vegada més unit i menys subordinat que és Amèrica Llatina, que amb totes les seues contradiccions i reptes que té encara per davant, mereix mostrar-se al món sense la pàtina colonialista que l'ha cobert fins ara.
*Rescate un article que vaig publicar el passat mes de maig sobre els avanços socials a l'America Latina:
La lliçó llatinoamericana
Escrit per Miquel Ramos per a Full Quatre divendres, 04 maig 2012
"Sólo un golpe de Estado ha conseguido echar a Hugo Chávez del
poder en Venezuela. La situación había alcanzado tal grado de deterioro
que este caudillo errático ha recibido un empujón. El ejército,
espoleado por la calle, ha puesto fin al sueño de una retórica revolución bolivariana
encabezada por un ex golpista que ganó legítimamente las elecciones
para, convertirse desde el poder en un autócrata peligroso para su país y
el resto del mundo".
No és la sinopsi de cap thriller polític, ni cap auguri d'un vident. És el principi de l'editorial d'El País del 13 d'abril de 2002, titulat Golpe a un Caudillo, quan el president Hugo Chávez fou segrestat per militars colpistes que col·locaren al capdavant del govern al president de la patronal veneçolana, Pedro Carmona. Feia temps que l'oligarquia veneçolana tractava de fer trontollar el govern bolivarià, promovent vagues (si, la patronal convocant vaga...) i incitant a la revolta a través de la majoria dels mitjans de comunicació del país, privats i en mans de l'oposició. La revolta fou encapçalada per la Federación de Cámaras y Asociaciones de Comercio y Producción de Venezuela (FEDECAMARAS), la cúpula de l'Esglèsia Catòlica, la Universidad Católica i la Confederación de Trabajadores de Venezuela, un sindicat antichavista finançat per la National Endowment for Democracy, fundació nord-americana de l'era Reagan, que segons el New York Times, es creà per fer públicament allò que la CIA no podia fer, és a dir, finançar tots aquells grups de l'Amèrica Llatina servils a les polítiques dels EUA.
Finalment, militars fidels a la democràcia i desenes de milers de persones vingudes des de les barriades pobres de Caracas, com han recreat els rapers Area23 de la barriada del 23 de Enero en aquest magnífic videoclip, aconseguiren fer recular els colpistes i retornar l'ordre democràtic al país, malgrat els intents posteriors de manipular els esdeveniments per part de la premsa nacional i internacional contrària al govern bolivarià, i que culpà els chavistes de disparar a manifestants opositors, una versió ja desmuntada, entre d'altres, al documental Puente Llaguno, claves de una masacre. El paper dels mitjans, fonamental per promoure i justificar el colp, fou magistralment analitzat per la Red Nacional de Investigadores de la Comunicación en aquest informe de 2005 titulat El rol de los medios en el golpe de estado en Venezuela (Argentina, 2005).
Ara fa ja 10 anys d'aquell colp d'estat aplaudit per mitjans suposadament 'progressistes' com El País, una versió (i emoció) què no s'allunyava gens de la què mostraven Bush i Aznar. I curiosament, 10 anys després, ens trobem amb un panorama que deixa en evidència la fallida d'Occident front al creixement imparable de l'Amèrica Llatina en tots els sentits, malgrat que llavors El País afirmava que "el régimen chavista ha sido tan desastroso que ni siquiera ha sabido gestionar con eficacia esta riqueza nacional".
Aquesta suposada ineficàcia ha portat a què, hui dia, mentre a l'Estat espanyol rebem cada divendres la notícia d'una nova mesura d'estalvi per part del Govern que retalla cada vegada més els serveis i les llibertats públiques, a Veneçuela s'anuncià fa pocs dies la reducció de la jornada laboral a 40 hores setmanals, es decretà el doble d'indemnització pels treballadors acomiadats sense justificació, i la inamovibilitat laboral de dos anys pels pares i permís pre i post natal de sis i vint setmanes pel pare i la mare, tot un seguit de reformes de la nova Llei Orgànica del Treball.
També sembla 'catastròfica' la situació a Bolívia, que ha augmentat el salari mínim un 127% en 7 anys, i ha reduït l'edat de jubilació dels 65 als 58 anys, deixant-la en 56 pels miners. I poc es coneix de les conquestes en drets dels pobles indígenes i en la lluita contra el racisme, una xacra classista que retracten molt bé els documentals Guerreros del Arco Iris (Humana – La Taguara, 2007) i el més recent Bolívia en pie (Unai Aranzadi, 2009), o la pel·lícula También la lluvia (Icíar Bollaín, 2010).
Primer Argentina amb YPF i ara Bolívia amb REE, i de nou El País donant lliçons a l'editorial: Morales y su Gobierno han actuado al margen de las reglas que ordenan el respeto a la propiedad y el ordenamiento jurídico internacional. Com si el grup PRISA no tingués cap altre interès que el respecte a les normes (com demostrà en l'editorial favorable al colp d'estat a Veneçuela en 2002) i no hi hagués en joc cap interés comercial. Seria molt innocent creure que PRISA, amb interessos ben lligats amb altres grups econòmics espanyols com Repsol, Iberdrola o el BBVA, no tingués en compte allò que diu davant les recents polítiques de nacionalització. El periodista valencià Pascual Serrano ja parlava en 2009 dels interessos d'aquest grup mediàtic en un article sobre els mitjans de comunicació a Bolívia. Només cal lligar caps. No és d'estranyar doncs que als successius colps d'estat a Hondures i Equador (aquest últim fallit) contra els seus presidents d'esquerres, El País utilitzés eufemismes com "detención del presidente" en el cas hondureny o "rebelión policial" sobre Equador.
La selecció de notícies de la premsa espanyola sobre l'Amèrica Llatina és força significativa. Mentre hi trobem abundants referències a suposades crisis i tics autoritaris als països governats per les esquerres, titllats despectivament de 'populistes', és difícil trobar detalls sobre els recents assassinats de dirigents camperols o polítics d'esquerres a Colòmbia, un país on es produeixen el 60% dels assassinats de sindicalistes de tot el món, i on la connivència del govern amb els paramilitars d'extrema dreta i la vergonyosa impunitat dels seus crims ha sigut denunciada en nombroses ocasions per organitzacions de drets humans i periodistes, com Juan José Lozano i Hollman Morrisde al documental Impunity.
Tampoc trobem massa referències a Hondures, on una vegada consumat el colp contra Zelaya i imposat el nou govern simpàtic per Washington de Porfirio Lobo (2010), han sigut assassinats quasi una vintena de periodistes. Imagineu que això hagués passat a Veneçuela. Clar, allà diuen que no hi ha llibertat d'expressió i que Chávez ho controla tot, una mentida desmuntada, entre altres, pel catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, Vicenç Navarro en un article a Público, on afirma que allà hi ha més pluralitat als mitjans que a l'Estat espanyol. En realitat, només cal anar allà i engegar la televisió per comprovar com els nombrosos canals privats són la majoria el doble d'agressius que Intereconomía.
Lamentablement, la imatge que els governs d'esquerres d'Amèrica tenen a l'Estat continua sent la que els principals mitjans volen transmetre. Massa gent va aplaudir al rei espanyol quan va treure la seua vena colonial contra Chávez amb el famós '¿porqué no te callas?', però poca gent sap el que va passar minuts abans, quan el president de Nicaragua, Daniel Ortega, li treia els colors al monarca, a Moratinos i a Zapatero. Però no deixa de ser significatiu que un vestigi feudal del vell continent, designat per un dictador feixista, mane callar el president d'una antiga colònia elegit democràticament. I fruit d'aquesta mentalitat colonial, el posterior aplaudiment de la massa patriòtica, perquè el blanc va fer callar l'agosarat indígena.
Els mitjans i els periodistes podem ser el millor i el pitjor aliat del poder. Ahir, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, molts ens preguntàvem si el periodisme continua sent una eina al servei de la societat, o més bé al servei de les societats que el posseeixen. I no trobe millor manera d'homenatjar la professió què recomanant l'entrevista de Karlos Zurutza al periodista basc Unai Aranzadi, on va deixar gravada una gran frase per a la història, i que podria aplicar-se a la majoria dels grups de comunicació que hui dia controlen el 90% de les informacions que consumim: hi ha més veritats en un disc de Calle13 que en tot el grupo PRISA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada