Qüestió d'imatge

 

(Publicat a Full Quatre el 13 d'abril de 2012)

Miquel Ramos  @Miquel_R

El passat mes de febrer, un llaurador de Riba-Roja de 56 anys que s'havia quedat en l'atur es va llevar la vida immolant-se al seu garaig. La notícia ocupava poc espai a la secció de successos dels principals periòdics, no com el cas de Dimitris, el pensionista grec que es disparà a les portes del Parlament i culpà el Govern de la seua ruïna i de la del país sencer. Les protestes d'aquell dia a Atenes si que van eixir als mitjans. Riba-Roja està ací mateix, però ningú es va manifestar per la mort del llaurador, de qui ni tan sols sabem el nom. 

Durant la darrera Vaga General a Barcelona, l'Angelo perdia un ull per l'impacte d'una bala de goma disparada pels Mossos d'Esquadra. Era la cinquena persona que patia aquesta lesió en 4 anys a Catalunya per aquest motiu. Poques setmanes abans, Mohamed era detingut a Guadalajara per no tenir papers. Va eixir de comissaria per ingressar a l'hospital en estat de coma. Va despertar, però amb una tetraplègia. A Mohamed no l'hem vist a la televisió. Segons la policia, es va autolesionar per evitar la seua expulsió. Ell assegura que fou apallisat brutalment dins de comissaria. L'Angelo només apareix en alguns mitjans catalans. En canvi, les imatges dels contenidors cremats durant la vaga a Barcelona, o d'una pila de papers encessos ardent a les portes de la Borsa de Barcelona van ocupar els primers segons de tots els telediaris i les portades de la premsa internacional.

Alguna cosa no va bé quan un contenidor preocupa i ocupa més als mitjans que una persona. Aquesta defenestrada aldea global, cada vegada més ferida de mort pels qui no responen a cap altra llei que la del mercat, te des de fa temps, greus símptomes que apunten a una terrible patologia que tertulians de grans mitjans s'empenyen en tractar com si fos passatgera, sense plantejar-se que hi ha alternatives a aquest model econòmic i polític embotit d'analgèsics i drogues vàries per fer-lo funcionar des dels seus inicis.

Sembla doncs que no hi ha alternativa. Hem d'acceptar les retallades i a més no hem de protestar massa alt, no siga que donem una mala imatge i el món es pense que a l'Estat espanyol regna el caos i sigam intervinguts com ho ha sigut ja Grècia. Qüestió d'imatge, bàsicament. Mentre, els mitjans ens mostren Grècia, Itàlia, Espanya... tots embarcats en una pastera a la deriva que necessita desfer-se d'alguna cosa per no enfonsar-se. Llencen les medicines i els llibres, però guarden les joies, les corones i les armes. I poca cosa sabem de com naveguen altres naus que fa temps que canviaren el casc i que decidiren no deixar-se emportar pel vent d'Occident i prendre el timó remant ells mateixos. És l'Amèrica Llatina i Islàndia, dels qui no sabem gaire res més que com són de pintorescos els seus líders i les seues lleis.

El recent anunci del Ministre de l'Interior d'endurir encara més el Codi Penal de cara a futures protestes és tot un avís pel què està per vindre. Les consecutives mesures d'estalvi que està portant a terme el Govern, raquititzant els serveis públics per rebre la benedicció dels mercats, penetraran amb la vaselina legislativa corresponent que penalitza qualsevol dissidència pública. La restricció de llibertats per motius de seguretat i d'ordre públic és un perillós senyal de la deriva que està prenent la tísica democràcia sotmesa al neoliberalisme, on la la voluntat popular acaba on comencen les ordres d'òrgans tan poc democràtics com l'FMI, el Banc Mundial i els mercats. I perquè aquesta maquinària funcione, hi calen moltes complicitats, en forma de silenci, resignació o dogma. Cal, per exemple, que mitjans com El Periódico mostre en portada el dia següent d'aquest terrible anunci la foto de dos llangardaixos copul·lant i relegue a un segón plànol la nova mesura repressiva que vindrà, anunciada el mateix dia que fornicaven els animalets.

És un gran exemple d'allò que immortalitzà Giuseppe Tomasi a El Gatopardo: canviar-ho tot perquè res canvie. I en això estem. Menys serveis públics i més control social, i tot tornarà a ser com abans. Els discursos de la majoria dels polítics no van més enllà de l'esforç necessari i el cal apanyar això, sense posar en dubte que el sistema, ben retractat al documental The Corporation (2003) a través d'un anàlisi psicològic de les multinacionals, és totalment psicòpata: no coneix l'empatia; menteix en benefici propi; no te cap sentiment de culpa i no acata normes socials ni límits legals. I perquè tot continue igual, cal que els periodistes seguisquen prestant atenció als contenidors, als llangardaixos que copul·len i a les declaracions dels futbolistes. No siga que se'ns ocurrisca pensar més del compte i recordar el llaurador valencià, l'Angelo o en Mohamed.