dijous, 16 de gener de 2014

Ens trencaran la cara, però no el somriure

 
 (Publicat a Full Quatre el 20 d'abril de 2012) 

Miquel Ramos  @Miquel_R

Imagineu tots els darrers episodis de la Casa Reial escenificats en un plató, tipus sitcom, o inclús com a trama d'un film. Però no una pel·licula d'aquelles on els personatges públics es mostren extremadament propers i humans fins al punt d'esdevindre tan simpàtics que oblides qui són realment, com a The Queen, o La Dama de Hierro. Imagine més bé un muntatge accelerat a l'estil Guy Ritchie, amb una història amanida dels tocs típics de Robert Rodríguez o Tarantino. Si, qualsevol d'estos guionitzant la patètica història d'una família reial aficionada a disparar-se a si mateixa, a tot tipus de vicis, a fer negocis tèrbols amb dictadors d'Orient i Occident, saquejar l'erari públic, i finalment a trencar-se la crisma a Botswana a les cinc de la matinada, qui sap si pegant un polvo o ballant el waka-waka, després d'una cacera elefants, un dels animals més entranyables que hi ha. I tot just el Dia de la República.

Ho porte imaginant tota la setmana. Perquè si li posàrem ganes ho podríem fer, i ben segur que encara vindran altres històries dignes de complementar aquesta gran paròdia reial (i real). Però supose que haurem d'esperar. No crec que ens donaren subvenció ni que amb la que tenim a sobre, ens permeteren el luxe de riure'ns així del Cap d'Estat i la seua desastrosa família. Però em guarde la idea per un futur. Perquè com ha dit el Ministre d'Educació i Cultura, José Ignacio Wert, hem d'encarar la situació amb imaginació. I en això estem, exercitant-la per no caure en la desesperació i per trobar la millor manera d'enfrontar el que ve amb una miqueta de sentit de l'humor.



És greu el tema, evidentment, però mentre ens entretenim en els detalls del safari reial, altres temes se'ns colen per la porta de darrere, i sense vaselina. De moment, el tema d'YPF-Repsol està ajudant a desviar l'atenció dels afers més domèstics, fent supurar eixe nacionalisme espanyol del segle XV que alguns neguen que existisca, mentre altres no suporten que ja no funcione això de canviar espills i alcohol per or als nadius americans, que ja ens han vist el plumero. Sort que Espanya compta amb una cantera patriòtica incondicional, com l'amo d'un bar de Sevilla, que va fer fora Matías i el seu germà, ambdós argentins, i els advertí del cartell enganxat eixe mateix dia la porta: 'queda prohibida la entrada a argentinos'. Eixe patriotisme que vam trobar a faltar quan Wikileaks desvetllà una nova evidència de la submissió del govern del PSOE al govern nord-americà, prometent-li aturar la investigació del cas Couso, el càmera espanyol assassinat per soldats ianquis a l'Iraq. El mateix patriotisme que també mostraren quan tres ciutadans de l'estat van ser segrestats en aigües internacionals per l'Exèrcit d'Israel quan pretenien fer arribar ajut humanitari a Gaza i van ser rebuts a trets. Nou morts i dos dies en una presó israeliana, i fou el govern turc qui els va treure d'allà, mentre el govern espanyol exigia el pagament dels bitllets d'avió als activistes per tornar-los a casa.

I és que els esdeveniments massa sovint sobrepassen el guió previst, i posen en evidència la política pàtria, que no deixa de ser una caricatura de si mateixa. És per exemple el cas dels quatresindicalistes detinguts dimecres per la Guàrdia Civil a la Pobla deVallbona i a Bétera, acusats de formar part d'una 'bandaorganitzada' que es dedicà a siliconar panys d'empreses la nit de la vaga. Imagineu la hipotètica roda de premsa posterior amb les Forces de Seguretat mostrant sobre la taula el material confiscat: enganxines de la vaga general i banderes de CCOO, el sindicat al que pertanyen dos d'ells. No voldria fer broma d'un episodi repressiu tan lamentable com aquest, que ens ha de recordar els tres joves empresonats a Barcelona, dos d'ells estudiants universitaris, per participar a la manifestació de la vaga general durant el matí, quan encara no havia hagut cap disturbi. La pàtina còmica no ens ha de fer perdre de vista el tarannà quasi feixista que està prenent el Govern envers la dissidència. Perquè estos no van en broma, i a més ja adverteixen seriosament, com l'assessor de Sarkozy, Alain Minc, que avisa del que està per vindre: 'El mercat és l'estat natural de la societat, la democràcia no', una frase que no us hauria de deixar indiferents, i que il·lustra la vertadera ideologia dels neoliberals, disposats a soterrar les conquestes socials i la Declaració Universal de Drets Humans sense despentinar-se, per garantir la continuïtat de l'statu quo.

En realitat, no som tan especials i a tot arreu s'hi troben casos dignes d'un film, i com no podia ser menys, també els Estats Units ens brinden escenes que ben segur Todd Phillips (Resacón en Las Vegas) adaptaria brillantment: Mentre Obama defensava la política prohibicionista envers les drogues a la Cimera de les Amèriques a Cartagena (Colòmbia), els membres del servei secret que l'acompanyaven eren enxampats a l'hotel enmig d'una orgia de whisky, cocaïna i prostitutes.

Que l'humor no ens faça perdre de vista la gravetat de la situació, però que aquesta no ens faça perdre el somriure, perquè això si que només depèn de nosaltres, no el poden retallar ni empresonar. I jo que hui començava el dia colpit en llegir aquest titular: 'Massives protestes contra la monarquia i la Formula1', i resulta que no és ací, sinó a Bahrein... Imaginació al poder.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada